Com cada cap d'any, l'inconscient col·lectiu ens torna a aquelles tradicions no escrites que en aquestes dates tenim. Una d'elles, fer balanç de l'any.
I com que tots tenim les nostres coses, per mi aquest any ha estat d'aquells de baixada, de quart minvant si se'm permet la referència lunar.
Però com la roda de la fortuna sempre gira, espero que aquest any que ve girí més a millor. He passat uns bons anys a la meva empresa actual, però em sembla que em convé un canvi. Repesco algunes il·lusions perdudes en el sac de la memòria, com l'animació per ordinador, el 3D, i em plantejo si podria trobar alguna cosa en aquest sector.
Recordo amb nostàlgia el temps que vaig treballar en Realitat Virtual. Era dur, però el resultat final compensava. Una efímera creació de llums i colors, un espectacle pels sentits, una sorpresa amb profunditat de camp.
Ara, amb una mica més d'anys a l'esquena, encara em plantejo si podria tornar a treballar en el sector. Qui ho sap.
Ho apuntaré a la llista de projectes per l'any nou, a una distància prudencial d'allò de "anar al gimnàs", que ja sabem tots, durarà el que les campanades d'any nou. ;-)
2005-12-26
2005-12-04
Ens han "offshorejat" (deee pita pita del...)
En un moviment estratègic brillant i inesperat, la meva empresa ha despatxat els 5 col·legues del meu equip i els ha substituït per un grup de desenvolupadors a la Índia. Han tingut, si més no, la sort de sortir amb una indemnització "decent".
Per la meva part, com a "pica" de sistemes, em quedo a condició d'acceptar un 24x7. La gran pregunta és: Què fas en aquests casos?
M'explico: El més "brillant" de l'assumpte ha estat que els han despatxat a un mes vista. Gent que han desenvolupat tres sistemes, un portal, una botiga B2B i un complet sistema de gestió de cursos per una acadèmia amb més de 500 centres per tot el mon durant 4 anys. Coneixen el funcionament de l'empresa, dels centres, els errors més comuns.
No sé, realment, quin valor tenen per aquesta gent els coneixements adquirits durant anys. Sembla ser que cap ni un. I ja us dic jo que arribarem a final d'any i l'equip indi encara no tindrà la menor idea d'on s'han fotut. I a final de l'any vinent, potser encara tampoc.
Per la meva part, he decidit prendre-ho d'una forma madura i ajudar en tot el possible al traspàs del marró... perdó, de la fantàstica oportunitat de desenvolupament. En el fons em sento una mica com col·laborant al traspàs de residus radioactius al tercer mon.
Això sí. Procuraré no estar al mig del merder quan, inevitablement, hi hagin les primeres ficades de gamba, inevitables.
Em pregunto perquè no fan "offshoring" dels directius... això potser sí que funcionaria. ;-)
Per la meva part, com a "pica" de sistemes, em quedo a condició d'acceptar un 24x7. La gran pregunta és: Què fas en aquests casos?
M'explico: El més "brillant" de l'assumpte ha estat que els han despatxat a un mes vista. Gent que han desenvolupat tres sistemes, un portal, una botiga B2B i un complet sistema de gestió de cursos per una acadèmia amb més de 500 centres per tot el mon durant 4 anys. Coneixen el funcionament de l'empresa, dels centres, els errors més comuns.
No sé, realment, quin valor tenen per aquesta gent els coneixements adquirits durant anys. Sembla ser que cap ni un. I ja us dic jo que arribarem a final d'any i l'equip indi encara no tindrà la menor idea d'on s'han fotut. I a final de l'any vinent, potser encara tampoc.
Per la meva part, he decidit prendre-ho d'una forma madura i ajudar en tot el possible al traspàs del marró... perdó, de la fantàstica oportunitat de desenvolupament. En el fons em sento una mica com col·laborant al traspàs de residus radioactius al tercer mon.
Això sí. Procuraré no estar al mig del merder quan, inevitablement, hi hagin les primeres ficades de gamba, inevitables.
Em pregunto perquè no fan "offshoring" dels directius... això potser sí que funcionaria. ;-)
2005-11-02
La matemàtica de la història. (o "La història sempre es repeteix")
Alexandre Deulofeu, un autor pràcticament desconegut pel públic, farmacèutic figuerenc i pensador original, va publicar un conjunt de volums sota el nom de "La matemàtica de la història", on intentava buscar una correlació entre diferents períodes històrics. Com ell diu, modelar la història com a "processos biològics perfectes".
De resultes d'això, va treure una sèrie de teories i xifres segons les quals, les societats humanes tendeixen a comportar-se de forma cíclica.
Els llibres d'aquest bon home no s'han tornat a publicar des dels anys 60/70. És difícil trobar-los. Jo els vaig trobar a la biblioteca de Matemàtiques de la UB.
És més una cerca d'un patró estadístic que no matemàtic, realment. Tot i que és difícil en un tema com la història.
Deulofeu va continuar la sèrie amb diversos volums, analitzant les diferents civilitzacions i intentant ajustar les seves teories.
De tota manera, l'èxit d'una teoria científica depèn de la seva capacitat de fer prediccions. Deulofeu va predir, als anys 50, la caiguda de l’URSS (amb l’observació contundent què, sota tota la panòplia comunista, no s'amagava res més que un pseudo- règim feudal decadent). També el 1967 predeia el mercat comú europeu, el 1948 que Alemanya ressorgiria tan aviat com deu anys després de perdre la guerra. També preveié la “imperialització” del poder dels EUA i l'expansió de Xina.
La predicció més graciosa, en un àmbit més local, és la que diu que Catalunya serà independent el 2029 (o part d'una federació).
Amb tot tipus de predicció sempre ha passat què o bé és molt vaga (donant molt marge a la interpretació) o bé es demostra falsa.
Tanmateix les prediccions de Deulofeu eren bastant concretes. Faltaria una anàlisi minuciosa de les que va errar, perquè és ben possible que n’errés alguna. El més esmenable de la seva teoria és que és una aproximació bàsicament estadística i interpolatòria, però si més no científica.
No pot deixar, tanmateix, de ser-me simpàtica la figura d’aquest personatge, un geni incomprès i despreciat de la seva època.
En un temps en el qual el profetisme amateur regna, els profetes televisius potser haurien de prendre nota de com una mica de mètode i estudi (perquè dubto que sigui res més) dona més possibilitats d'encertar.
De resultes d'això, va treure una sèrie de teories i xifres segons les quals, les societats humanes tendeixen a comportar-se de forma cíclica.
- Tota civilització (entesa com a fenomen cultural que podia variar la seva localització) dura de mitjana 5.100 anys, dividits en tres períodes de 1700 (unificació, apogeu i decadència).
- Cadascuna d'aquestes fases passa per diferents estadis, començant per una primera fase d'organització més "democràtica" (si més no de certes classes socials), creixent fins una fase d'expansió "imperial", que tindrà una inevitable patacada en superar la seva pròpia capacitat d'abast. D'aquí passarà a una fase imperial conservadora, que acabarà disgregant-se tant per la corrupció interna com per les pressions exteriors. La segueix una fase de decadència i retorn al caos, dictadures, etc.
Els llibres d'aquest bon home no s'han tornat a publicar des dels anys 60/70. És difícil trobar-los. Jo els vaig trobar a la biblioteca de Matemàtiques de la UB.
És més una cerca d'un patró estadístic que no matemàtic, realment. Tot i que és difícil en un tema com la història.
Deulofeu va continuar la sèrie amb diversos volums, analitzant les diferents civilitzacions i intentant ajustar les seves teories.
De tota manera, l'èxit d'una teoria científica depèn de la seva capacitat de fer prediccions. Deulofeu va predir, als anys 50, la caiguda de l’URSS (amb l’observació contundent què, sota tota la panòplia comunista, no s'amagava res més que un pseudo- règim feudal decadent). També el 1967 predeia el mercat comú europeu, el 1948 que Alemanya ressorgiria tan aviat com deu anys després de perdre la guerra. També preveié la “imperialització” del poder dels EUA i l'expansió de Xina.
La predicció més graciosa, en un àmbit més local, és la que diu que Catalunya serà independent el 2029 (o part d'una federació).
Nostradamusismes
Amb tot tipus de predicció sempre ha passat què o bé és molt vaga (donant molt marge a la interpretació) o bé es demostra falsa.
Tanmateix les prediccions de Deulofeu eren bastant concretes. Faltaria una anàlisi minuciosa de les que va errar, perquè és ben possible que n’errés alguna. El més esmenable de la seva teoria és que és una aproximació bàsicament estadística i interpolatòria, però si més no científica.
No pot deixar, tanmateix, de ser-me simpàtica la figura d’aquest personatge, un geni incomprès i despreciat de la seva època.
En un temps en el qual el profetisme amateur regna, els profetes televisius potser haurien de prendre nota de com una mica de mètode i estudi (perquè dubto que sigui res més) dona més possibilitats d'encertar.
Addenda
- Gutiérrez, Juli -- ALEXANDRE DEULOFEU. La matemàtica de la història. Ed. Llibres de l'índex - Neopàtria. 2004.
- Deulofeu, Alexandre -- "La matemática de la historia" (8 volums). Ed. Emporitana, 1954. Fora de catàleg. Es poden trobar a la Biblioteca de Catalunya, alguna cosa al catàleg col·lectiu de les universitats.
2005-10-27
Que pensin ells...
Un tema apassionant que m'ha tingut distret darrerament, a causa de dos llibres:
Assumpcions fonamentals del llibre: El còrtex està format per series de cèl·lules funcionalment equivalents. No hi ha cèl·lules diferenciades per processos diferents. Dit d'altra manera, els diferents tipus d'informació que la ment pot processar es processen a través dels mateixos mecanismes. Les entrades son diferents, i estan adaptades a captar un cert espectre d'informació. Els "processadors" (les neurones) són d'ús general.
L'autor presenta un model funcional del còrtex, que segons ell es defineix per aquestes característiques.
Jeff Hawkins proposa que el cervell crea un model del mon usant gran quantitat de memòria. Tot el que aprenem s'emmagatzema. La novetat ve en com el cervell utilitza aquest model.
Hawkins proposa que el còrtex empra aquesta informació per crear prediccions sobre el que espera percebre, i que utilitza aquesta predicció per comparar-la amb la realitat.
Un exemple que dona: Entrem en la nostra habitació o despatx. Algú ha deixat un objecte que no hi era.
Mentre mirem, no parem atenció. Mentre el "model" coincideix amb la "observació", no reaccionem.
És quan de sobte ens adonem que el "model" (no-hi-ha-tal-objecte) no coincideix amb la observació (hi-ha-un-objecte) que el cervell es veu obligat a re-considerar aquest model, reformular-lo i aprendre. D'aquí que s'aprengui dels errors però no (o no tant) dels encerts. Un encert no canvia el nostre model del món. Un error sí.
Altre exemple, el pany de la porta: Suposem que algun graciós canvia la nostra porta per una idèntica però amb el pany uns 10 centímetres per sota d'on estava l'original. Només arribar a casa, ens adonem que alguna cosa passa, però no sabem el què. El nostre còrtex ja ha predit on estaria el pany, l'altura a la que havíem de moure el braç per posar la clau, etc, mentre nosaltres no n'érem ni de bon tros conscients. És quan el model xoca amb la realitat que realment ens "sorprenem" i ens veiem obligats a reformular-lo.
La gràcia d'aquest model és el seu mecanicisme. La seva aparent simplicitat, i tanmateix la seva potència.
L'altre aspecte interessant és la organització jeràrquica del coneixement/memòria.
Hawkins proposa que en les capes més inferiors, s'hi formen estructures capaces de reconèixer els conceptes més simples, i que aquests s'agrupen en capes superiors.
Davant una percepció, aquests conceptes s'etiqueten i s'envien capes "amunt". Quan una correspondència prou exacta es troba, aquesta es propaga com una "etiqueta" i es descarten els detalls.
Quan aquesta percepció no es correspon amb la predicció (el model) que ofereixen les capes més altes, les capes superiors demanen més detalls per actualitzar la seva base d'informació, el model.
Molts aspectes de la creació humana s'organitzen en nivells jeràrquics. Per exemple el llenguatge té una estructura jeràrquica clara, molts cops analitzada pels teòrics del llenguatge. Els fonemes formen paraules, les paraules frases, les frases textos.
En la música, les notes formen melodies. Les melodies, temes. Els temes es coordinen per formar parts. De la mateixa manera la matemàtica obeeix una estructura similar. Teoremes més simples formen la base per teoremes més complexos.
De fet, com més s'especialitza algú en un camp, més ràpid és capaç de reconèixer les estructures més bàsiques. Un matemàtic amb molta experiència és capaç de trobar errors amb només un cop d'ull. Sense saber molt bé el què, la cura de la predicció que fa col·lisiona més ràpidament amb el que llegeix.
És curiós com un concepte, el de jerarquia, que ha estat sempre tan present en la història de la humanitat, des de la organització social fina a la del coneixement, s'origina de fet en les capes més interiors del cervell, a causa d'un model de cablejat.
No és estrany que la humanitat acabi aplicant el model jeràrquic en tots aquells aspectes que demanen la organització de la informació i de la decisió. Cal preguntar-se si això és una ressonància a gran escala d'aquest model a petita escala.
Sembla que els plans de l'amic Hawkins van en direcció a construir màquines intel·ligents basades en aquest model de la ment. Si bé els que ens dediquem al sector informàtic sabem que un sistema suficientment complex és capaç de reaccions insospitades. Si dins el sector ja havíem arribat a un nivell important de sarcasme al respecte, crec que ens queden encara móns per descobrir...
- "Hola! Servei terapiotècnic? Tinc un problema"
- "Digui'm que li passa"
- "L'ordinador i la impressora s'estan discutint. Sembla que l'ordinador està gelós perquè ella li fa més cas a l'escanner que a ell"
- "Mmmm... Va tenir l'ordinador una fabricació difícil?"
- "Sí, crec que el robot de la planta que el va muntar era addicte a la corrent alterna..."
Només de pensar-hi em venen ganes de deixar la informàtica i tornar als meus orígens familiars de pastorets de la muntanya. Si és que encara en queda, de muntanya o pastorets.
De fet la ciència ficció ja va imaginar un futur així. Isaac Assimov a "Jo Robot" ens presenta la protagonista com una "psicòloga" de robots que s'enfronta a problemes de personalitat generades per les tres lleis de la robòtica. Segurament del mateix gènere de lleis arbitraries que tants problemes provoquen en la societat.
Curiós, per altra banda, el que la imaginació ha trobat abans que la ciència.
És curiós com aquest model tan simple sembla explicar tants fenòmens del comportament. L'autor arriba a establir que el fenomen de la consciència no és res més que la conseqüència de l'existència d'aquesta organització.
És realment la ment tan mecànica? Es pot reduir l'existència humana a una gran computació distribuïda? La corrent mecanicista defensa que sí.
Una argument informal a favor de que el model pugui ser tan "simple" podria venir del que hem après amb la construcció d'ordinadors. Realment, si algú no ha arribat algun cop a atribuir característiques humanes al comportament del seu PC, és que no hi ha treballat prou hores. Tanmateix, el model subjacent i les normes que el guien són ben conegudes pels experts.
De totes maneres, la visió no seria completa sense el segon llibre.
El segon llibre, vastament interessant, explica la formació d'aquesta pansa arrugada que diem cervell. Ens explica, de forma lleugera, la síntesi proteica a través de l'ADN, i com aquestes mateixes hormones sintetitzades guien la construcció del mateix.
Un aspecte que han descobert els científics de l'ADN és que els grups de tripletes que formen un gen codifiquen seqüències del tipus SI->LLAVORS (l'if..then computacional).
Aquests conjunts funcionen detectant la presència a l'exterior de certs marcadors. Quan un d'aquests marcadors correspon a la part "SI", provoca l'activació de la transcripció de la part "LLAVORS". Aquesta, al seu temps, genera l'alliberament de nous marcadors, enzims i substàncies.
Igualment, l'activació d'una certa regla pot provocar l'activació de moltes altres. Un efecte allau, de conseqüències increïbles... la vida!
El model que sempre s'havia presentat de l'ADN era més semblant a un "mapa de construcció" que no pas a un programa computacional. De fet, un gran avantatge d'això és que un mapa no pot reaccionar a l'entorn. Un programa sí. També és veritat que un programa variable pot tenir més errors que un mapa prefixat, i d'aquí que de vegades la vida ens dona sorpreses.
Com a informàtic, m'apassiona la idea d'un sistema així, i les imprevisibles conseqüències que pot portar.
Entrem en un altre domini: Un "ordinador" que es construeix a si mateix. A partir d'una cèl·lula, es va desencadenant un programa capaç de generar un humà, un periquito o una balena. Un ordinador que és capaç d'adaptar-se al medi d'una forma increïble, tot i que no sense el preu d'unes quantes extincions.
Simplificant molt, cada cèl·lula esta formada per una unitat de cinta que és l'ADN, una unitat de construcció (els ribosomes), un munt de peces (les proteïnes), i molt de temps lliure. Ara, agrupem varies d'aquestes cèl·lules i permetem que els grups de proteïnes que unes generen passin d'unes a altres, com "paquets de dades". Cada paquet porta un missatge, i aquests es difonen per les cèl·lules veïnes.
Dit així sembla molt simple. Despres cada tipus de cèl·lula s'especialitzarà en una tasca (teixit muscular, neurones, fer cera a les orelles...) però la base funcional és la mateixa.
Un professor que vaig tenir opinava que l'èsser humà no havia inventat res, sinó que simplement imitava la natura.
Hem creat la computació a imatge i semblança dels mecanismes més bàsics que ens mouen i ens donen la vida. Som nosaltres computadors?
Algú va observar que durant l'evolució científica de la humanitat, el llenguatge de la tecnologia s'ha usat per definir l'èsser humà i en general qualsevol aspecte de la realitat. A l'època de Newton, érem mecanismes de rellotgeria. Als temps del vapor i la termodinàmica, érem sistemes en intercanvi de calor. Al temps de la computació, som computadors. No és estrany, ja que la tecnologia es basa en els models matemàtics de la realitat creats per la ciència, i per tant tendirem a reutilitzar el llenguatge existent.
Així doncs seria més just dir que els computadors són pobres simulacions d'éssers humans.
De fet la tecnologia sembla evolucionar, curiosament, cap a la creació de vida. No són pocs els que creuen que l'objectiu és tornar immortal l'èsser humà. Que l'èsser humà es perfeccionarà a si mateix fins esdevenir una entitat nova. Acabarem tenint tots el la ment de Stephen Hawking i el cos de Arnold Schwartzenager? O la cagarem com és costum i serà a l'inrevés?
- On intelligence - Jeff Hawkins
- El nacimiento de la mente - Gary Marcus
On intelligence
Assumpcions fonamentals del llibre: El còrtex està format per series de cèl·lules funcionalment equivalents. No hi ha cèl·lules diferenciades per processos diferents. Dit d'altra manera, els diferents tipus d'informació que la ment pot processar es processen a través dels mateixos mecanismes. Les entrades son diferents, i estan adaptades a captar un cert espectre d'informació. Els "processadors" (les neurones) són d'ús general.
L'autor presenta un model funcional del còrtex, que segons ell es defineix per aquestes característiques.
- Les xarxes neurals funcionen a través del reconeixement de "representacions invariants". Una representació invariant és un patró de pesos, que no canvia amb transformacions "afins" (engrandir, empetitir, rotar). Per exemple una cara vista cap per avall, continua sent una cara.
- En un nivell més alt, el conjunt de 6 capes de neurones que és el còrtex, té connexions de re-alimentació. Això és, sortides que es connecten a les entrades de capes inferiors. Això dona com a resultat la capacitat de generar seqüències de patrons (p.ex. seqüències temporals).
Jeff Hawkins proposa que el cervell crea un model del mon usant gran quantitat de memòria. Tot el que aprenem s'emmagatzema. La novetat ve en com el cervell utilitza aquest model.
Hawkins proposa que el còrtex empra aquesta informació per crear prediccions sobre el que espera percebre, i que utilitza aquesta predicció per comparar-la amb la realitat.
Un exemple que dona: Entrem en la nostra habitació o despatx. Algú ha deixat un objecte que no hi era.
Mentre mirem, no parem atenció. Mentre el "model" coincideix amb la "observació", no reaccionem.
És quan de sobte ens adonem que el "model" (no-hi-ha-tal-objecte) no coincideix amb la observació (hi-ha-un-objecte) que el cervell es veu obligat a re-considerar aquest model, reformular-lo i aprendre. D'aquí que s'aprengui dels errors però no (o no tant) dels encerts. Un encert no canvia el nostre model del món. Un error sí.
Altre exemple, el pany de la porta: Suposem que algun graciós canvia la nostra porta per una idèntica però amb el pany uns 10 centímetres per sota d'on estava l'original. Només arribar a casa, ens adonem que alguna cosa passa, però no sabem el què. El nostre còrtex ja ha predit on estaria el pany, l'altura a la que havíem de moure el braç per posar la clau, etc, mentre nosaltres no n'érem ni de bon tros conscients. És quan el model xoca amb la realitat que realment ens "sorprenem" i ens veiem obligats a reformular-lo.
La gràcia d'aquest model és el seu mecanicisme. La seva aparent simplicitat, i tanmateix la seva potència.
Jerarquia
L'altre aspecte interessant és la organització jeràrquica del coneixement/memòria.
Hawkins proposa que en les capes més inferiors, s'hi formen estructures capaces de reconèixer els conceptes més simples, i que aquests s'agrupen en capes superiors.
Davant una percepció, aquests conceptes s'etiqueten i s'envien capes "amunt". Quan una correspondència prou exacta es troba, aquesta es propaga com una "etiqueta" i es descarten els detalls.
Quan aquesta percepció no es correspon amb la predicció (el model) que ofereixen les capes més altes, les capes superiors demanen més detalls per actualitzar la seva base d'informació, el model.
Molts aspectes de la creació humana s'organitzen en nivells jeràrquics. Per exemple el llenguatge té una estructura jeràrquica clara, molts cops analitzada pels teòrics del llenguatge. Els fonemes formen paraules, les paraules frases, les frases textos.
En la música, les notes formen melodies. Les melodies, temes. Els temes es coordinen per formar parts. De la mateixa manera la matemàtica obeeix una estructura similar. Teoremes més simples formen la base per teoremes més complexos.
De fet, com més s'especialitza algú en un camp, més ràpid és capaç de reconèixer les estructures més bàsiques. Un matemàtic amb molta experiència és capaç de trobar errors amb només un cop d'ull. Sense saber molt bé el què, la cura de la predicció que fa col·lisiona més ràpidament amb el que llegeix.
És curiós com un concepte, el de jerarquia, que ha estat sempre tan present en la història de la humanitat, des de la organització social fina a la del coneixement, s'origina de fet en les capes més interiors del cervell, a causa d'un model de cablejat.
No és estrany que la humanitat acabi aplicant el model jeràrquic en tots aquells aspectes que demanen la organització de la informació i de la decisió. Cal preguntar-se si això és una ressonància a gran escala d'aquest model a petita escala.
Ordinadors intel·ligents?
Sembla que els plans de l'amic Hawkins van en direcció a construir màquines intel·ligents basades en aquest model de la ment. Si bé els que ens dediquem al sector informàtic sabem que un sistema suficientment complex és capaç de reaccions insospitades. Si dins el sector ja havíem arribat a un nivell important de sarcasme al respecte, crec que ens queden encara móns per descobrir...
- "Hola! Servei terapiotècnic? Tinc un problema"
- "Digui'm que li passa"
- "L'ordinador i la impressora s'estan discutint. Sembla que l'ordinador està gelós perquè ella li fa més cas a l'escanner que a ell"
- "Mmmm... Va tenir l'ordinador una fabricació difícil?"
- "Sí, crec que el robot de la planta que el va muntar era addicte a la corrent alterna..."
Només de pensar-hi em venen ganes de deixar la informàtica i tornar als meus orígens familiars de pastorets de la muntanya. Si és que encara en queda, de muntanya o pastorets.
De fet la ciència ficció ja va imaginar un futur així. Isaac Assimov a "Jo Robot" ens presenta la protagonista com una "psicòloga" de robots que s'enfronta a problemes de personalitat generades per les tres lleis de la robòtica. Segurament del mateix gènere de lleis arbitraries que tants problemes provoquen en la societat.
Curiós, per altra banda, el que la imaginació ha trobat abans que la ciència.
És curiós com aquest model tan simple sembla explicar tants fenòmens del comportament. L'autor arriba a establir que el fenomen de la consciència no és res més que la conseqüència de l'existència d'aquesta organització.
És realment la ment tan mecànica? Es pot reduir l'existència humana a una gran computació distribuïda? La corrent mecanicista defensa que sí.
Una argument informal a favor de que el model pugui ser tan "simple" podria venir del que hem après amb la construcció d'ordinadors. Realment, si algú no ha arribat algun cop a atribuir característiques humanes al comportament del seu PC, és que no hi ha treballat prou hores. Tanmateix, el model subjacent i les normes que el guien són ben conegudes pels experts.
De totes maneres, la visió no seria completa sense el segon llibre.
El neixement de la ment
El segon llibre, vastament interessant, explica la formació d'aquesta pansa arrugada que diem cervell. Ens explica, de forma lleugera, la síntesi proteica a través de l'ADN, i com aquestes mateixes hormones sintetitzades guien la construcció del mateix.
ADN computacional
Un aspecte que han descobert els científics de l'ADN és que els grups de tripletes que formen un gen codifiquen seqüències del tipus SI->LLAVORS (l'if..then computacional).
Aquests conjunts funcionen detectant la presència a l'exterior de certs marcadors. Quan un d'aquests marcadors correspon a la part "SI", provoca l'activació de la transcripció de la part "LLAVORS". Aquesta, al seu temps, genera l'alliberament de nous marcadors, enzims i substàncies.
Igualment, l'activació d'una certa regla pot provocar l'activació de moltes altres. Un efecte allau, de conseqüències increïbles... la vida!
El model que sempre s'havia presentat de l'ADN era més semblant a un "mapa de construcció" que no pas a un programa computacional. De fet, un gran avantatge d'això és que un mapa no pot reaccionar a l'entorn. Un programa sí. També és veritat que un programa variable pot tenir més errors que un mapa prefixat, i d'aquí que de vegades la vida ens dona sorpreses.
Com a informàtic, m'apassiona la idea d'un sistema així, i les imprevisibles conseqüències que pot portar.
Entrem en un altre domini: Un "ordinador" que es construeix a si mateix. A partir d'una cèl·lula, es va desencadenant un programa capaç de generar un humà, un periquito o una balena. Un ordinador que és capaç d'adaptar-se al medi d'una forma increïble, tot i que no sense el preu d'unes quantes extincions.
Simplificant molt, cada cèl·lula esta formada per una unitat de cinta que és l'ADN, una unitat de construcció (els ribosomes), un munt de peces (les proteïnes), i molt de temps lliure. Ara, agrupem varies d'aquestes cèl·lules i permetem que els grups de proteïnes que unes generen passin d'unes a altres, com "paquets de dades". Cada paquet porta un missatge, i aquests es difonen per les cèl·lules veïnes.
Dit així sembla molt simple. Despres cada tipus de cèl·lula s'especialitzarà en una tasca (teixit muscular, neurones, fer cera a les orelles...) però la base funcional és la mateixa.
Reflexions
Un professor que vaig tenir opinava que l'èsser humà no havia inventat res, sinó que simplement imitava la natura.
Hem creat la computació a imatge i semblança dels mecanismes més bàsics que ens mouen i ens donen la vida. Som nosaltres computadors?
Algú va observar que durant l'evolució científica de la humanitat, el llenguatge de la tecnologia s'ha usat per definir l'èsser humà i en general qualsevol aspecte de la realitat. A l'època de Newton, érem mecanismes de rellotgeria. Als temps del vapor i la termodinàmica, érem sistemes en intercanvi de calor. Al temps de la computació, som computadors. No és estrany, ja que la tecnologia es basa en els models matemàtics de la realitat creats per la ciència, i per tant tendirem a reutilitzar el llenguatge existent.
Així doncs seria més just dir que els computadors són pobres simulacions d'éssers humans.
De fet la tecnologia sembla evolucionar, curiosament, cap a la creació de vida. No són pocs els que creuen que l'objectiu és tornar immortal l'èsser humà. Que l'èsser humà es perfeccionarà a si mateix fins esdevenir una entitat nova. Acabarem tenint tots el la ment de Stephen Hawking i el cos de Arnold Schwartzenager? O la cagarem com és costum i serà a l'inrevés?
2005-10-19
Hello world!
Hello World!
No podia ser una altra cosa, el meu primer article de blog. Deformació professional. ;-)
No podia ser una altra cosa, el meu primer article de blog. Deformació professional. ;-)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)